El passat 3 de febrer 2022, varem celebrar l’acte conjunt de la Societat Catalana d’Economia i de la Tertúlia Energia i Societat. Ara Jordi Roca Jusmet, catedràtic d’economia de la Universitat de Barcelona fa un resum de la mateixa:
La intenció inicial en definir indicadors com el Producte Interior Brut (PIB) era bàsicament descriptiva, però ben aviat van tenir un ús normatiu o valoratiu. Així, el creixement del PIB s’ha considerat la principal mesura del major o menor èxit econòmic dels països i la Renda Nacional RN (una magnitud molt semblant al PIB) per càpita s’ha considerat el principal indicador del nivell de benestar econòmic comparatiu entre països.
Aquest ús dels indicadors macroeconòmics és encara dominant i en nom del creixement econòmic s’adopten moltes decisions que tenen forts impactes negatius en termes socials o ambiental malgrat que les crítiques han estat molt profundes des de fa dècades i han vingut des de diferents fronts.
Algunes crítiques als indicadors macroeconòmics com a indicadors de benestar
La primera limitació important bé de la pròpia definició de “producció” de la Comptabilitat Nacional. Tot i que hi ha algunes petites excepcions, la idea d’activitats productives és la d’aquelles activitats que generen ingressos o valor afegit. És a dir, bàsicament el PIB suma el valor de mercat dels béns i serveis destinats a ser venuts més el cost econòmic de tot allò que ofereixen les administracions públiques (com ara sanitat pública, policia o “defensa”). Com ha assenyalat l’“economia feminista”, activitats com ara la cura de persones a nivell domèstic o el manteniment de la llar queden relegades com a “no productives” si no impliquen transaccions monetàries. La qüestió no és menor doncs, fins i tot en economies fortament mercantilitzades, les hores de treball no remunerat tenen una dimensió comparable a les dels treballs remunerats. Una conseqüència és que, en economies en transició cap a un major paper del sector mercantil i públic, part del creixement econòmic tal com el mesurem és degut no a disposar de més béns i serveis sinó a que treballs familiars o comunitaris passen a l’àmbit del mercat.
El pes relatiu dels diferents béns i serveis poc té a veure amb la major o menor utilitat dels diferents béns i serveis. Així, en les economies riques el pes del sector agrari dins el PIB és molt inferior al de serveis poc essencials o, un altre exemple, la despesa pública se suma independentment que sigui per pagar més policia per fer front a més delinqüència o que sigui per donar educació pública i tampoc reflecteix el grau d’eficiència d’aquestes despeses. Mirat des de l’altra cara de la moneda, els ingressos (o rendes) generats per l’activitat econòmica es poden distribuir de forma bastant igualitària o de forma extremadament desigual. La RN per càpita no ens informa sobre això, un tema fonamental sobre tot quan sabem, pels estudis d’autors com Piketty o Milanovic, que les darreres dècades la desigualtat a molts països com EEUU, Xina o Rússia (i en molt menor mesura, a Europa Occidental) s´ha disparat.
Hi ha diverses evidències empíriques que han augmentat l’escepticisme sobre la relació entre la renda per càpita i el benestar econòmic i, en conseqüència, l’èmfasi en l’objectiu del creixement econòmic. Una prové de l’anàlisi de la relació entre renda per càpita (en paritat de poder adquisitiu que és com es compara entre països) i esperança de vida al néixer (vegeu gràfic). Observem, com a mínim, tres coses. La primera és que, com era esperable, en termes generals els països de molta renda per càpita mostren elevada esperança de vida i els de baixa renda per càpita el contrari: les diferències són enormes, suposant en casos extrems més de 30 anys de diferències. Una segona observació és que existeixen grans diferències entre països particulars. Trobem, per posar un exemple, que Cuba té la mateixa esperança de vida que els EEUU malgrat que la seva renda per càpita és més de sis vegades més petita. Una tercera observació -i segurament la més rellevant en discutir sobre l’objectiu del creixement econòmic als països rics- és que a partir d’una renda per càpita moderada (molt inferior a la d’Espanya) la correlació positiva entre aquesta renda i l’esperança de vida sembla desaparèixer totalment.
Font: Elaboració pròpia a partir de dades de PNUD, Informe de Desarrollo Humano, 2020
En un estudi que considera més variables socials i de salut (no només l’esperança de vida sinó també el fracàs escolar, el nivell de confiança en altres persones, l’obesitat, el percentatge de població a la presó…), els epidemiòlegs Richard Wilkinson y Kate Pickett van constatar que al món ric (tant comparant diversos països de l’OCDE com diferents Estats dels EEUU) la renda per càpita no explicava en absolut les diferències mentre que, en canvi, la desigualtat sí resultava en general correlacionada amb els indicadors considerats: major desigualtat es corresponia amb pitjors resultats socials i de salut.
Una tercera evidència empírica resulta de les enquestes sobre el nivell de “felicitat subjectiva”. Ja als anys 1970s, sobretot amb dades dels EEUU, es va constatar un resultat pertorbador pels que consideren al creixement econòmic com l’objectiu central de la política econòmica. Es coneix com la “paradoxa de (Richard) Easterlin”: per un any en concret es constata en general una correlació positiva entre nivell de renda i grau de felicitat declarada. Gens sorprenent. Ara bé, si comparem dades al llarg del temps no sembla gens clar que els períodes de creixement de la renda per càpita corresponguin a creixents nivells de felicitat declarada. Dues explicacions -almenys parcials- d’aquest fet són el gran paper que el consum relatiu o posicional (com a símbol d’estatus) juga en la sensació de satisfacció en societats en les que les necessitats més bàsiques estan cobertes per la majoria de la població; i el paper tan gran que la busca de novetat juga en una societat consumista (amb un consum constantment estimulat per la publicitat).
Crítiques “ecològiques” als indicadors macroeconòmics
La macroeconomia convencional distingeix entre el Producte Interior Brut (PIB) i el Producte Interior Net (PIN). El segon es calcula restant del primer l’amortització o depreciació del “capital”, és a dir, d’aquells béns duradors que s`han d’anar substituint per mantenir la capacitat productiva. El càlcul de la depreciació no és senzill i és una raó per la qual el PIB s’utilitza més que el PIN tot i que aquest darrer té molta importància teòrica: vindria a ser la quantitat de despesa que es pot destinar-se a consum invertint justament la quantitat que manté la quantitat de capital. Podríem dir que aquest és el concepte convencional implícit (sense utilitzar el nom) de “sostenibilitat”. Però aquesta visió de la sostenibilitat és incorrecte perquè amb les activitats econòmiques no només es deprecien maquinària i edificis (“capital fabricat”). L’economia mundial actual té efectes entròpics dispersant irreversiblement combustibles fòssils i altres materials no renovables (que només parcialment es poden reciclar) i, a més, molts recursos naturals renovables com els pesquers o forestals, l’aigua o la terra fèrtil s’utilitzen de forma massa intensiva (o es destrueixen degut a altres activitats econòmiques).
Abusant del terme “capital”, podríem dir que els indicadors macroeconòmics tenen en compte -en calcular les magnituds “netes”- la pèrdua del capital fabricat però no del “capital natural”. Dic abusant perquè el terme podria suggerir que la solució al problema és simplement -com alguns autors, i destacablement el Banc Mundial, han proposat- definir un Producte Interior Autènticament o Genuïnament Net que resti no només el capital fabricat depreciat sinó també el capital natural. Això és una falsa solució perquè implícitament suposa que tots els tipus de capital es poden valorar en diners i son substituïbles entre ells. En realitat recursos naturals i “capital fabricat” són complementaris; el que són substituïbles entre sí son diferents tipus de recursos naturals (per exemple, uns materials per altres o unes fonts d’energia per altres).
Ampliar comptablement el concepte de capital no és, doncs, una solució però es manté la potent crítica que representa que les magnituds macroeconòmiques (ni brutes ni netes) no ens donen cap indicació sobre si l’evolució macroeconòmica és o no sostenible ambientalment. Els països “productors” de petroli poden tenir un Producte Interior per càpita molt elevat però en realitat no “produeixen” petroli, simplement l’extreuen per vendre’l als mercats. Un altre exemple és que la “producció pesquera” correspon al valor monetària de la pesca però res ens diu si la pesca supera o no el rendiment sostenible de l’àrea d’on s’extreu.
Una segona crítica ecològica -més generalment acceptada- és que sovint les activitats econòmiques no només generen “béns i serveis” sinó també problemes ambientals que comporten riscos i pèrdues de qualitat de vida sobre els pròpies beneficiaris del consum dels béns i serveis o/i poblacions d’altres territoris i/o les generacions futures. Comptabilitzant els “béns” però no els “mals” sovint associats difícilment podem tenir bons indicadors del nivell de benestar social. Acudint als conceptes convencionals, en aquest cas també s’ha parlat de vegades de “pèrdua de capital natural”: la degradació ambiental comportaria disminució dels “serveis ambientals de la natura”. De nou, aquests termes poden ser d’alguna utilitat per assenyalar la problemàtica, però tenen el gran perill de fer pensar que aquests serveis -i el seu deteriorament- es poden mesurar de forma raonable en diners quan això en general no és possible.
En tercer lloc, podem assenyalar que els riscos i problemes ambientals generen sovint despeses per intentar reduir el seu impacte. Així, dediquem diners a gestionar residus o a restaurar zones afectades per impactes ambientals o part de la despesa sanitària pública o privada està associada a malalties lligades a la contaminació que no existirien sinó fos pels “costos” de determinades activitats econòmiques (com produir i utilitzar els cotxes). Tots aquests costos induïts s´han denominat “despeses defensives” o “compensatòries” i, quan són assumits per les administracions públiques o per les famílies augmenten -perversament- el PIB, és a dir, apareixen en l’actiu. En termes teòrics més aviat haurien de considerar-se costos i no béns i serveis finals.
Quina és l’alternativa?
Hi ha hagut diverses propostes de “correcció” de les magnituds macroeconòmiques per respondre a les anteriors crítiques i tenir un millor indicador de benestar sostenible. Sembla de vegades que no es pot funcionar sense un bon indicador agregat sobre si les coses van millor o pitjor en una societat. Tanmateix, el benestar i la sostenibilitat són conceptes complexos i multidimensionals que no poden copsar-se en un únic indicador o índex. L’alternativa és guiar-se per un conjunt d’indicadors econòmics, socials i ambientals com -a títol d’exemples- l’esperança de vida, el nivell de desigualtat econòmica, la distribució dels treballs remunerats i no remunerats, l’ús total de materials