El dilluns 6 de febrer, a les 19 hores, a la Sala Pere i Joan Coromines, de la seu de l’Institut d’Estudis Catalans (IEC, carrer del Carme, número 47, a Barcelona) —Casa de Convalescència—,va tenir lloc una conferència a càrrec del professor Jacint Ros i Hombravella sobre la personalitat i les aportacions del també professor Fabià Estapé i Rodríguez. Aquesta conferència s’inscriu dins el cicle sobre les aportacions dels economistes catalans que organitza la nostra Societat. Considerant que es tracta d’un eminent ponent que, a més, va tractar molt directament el professor Estapé.
[su_youtube url=”https://youtu.be/_6tRsvuvJqc”]
[su_frame]”Fabià Estapé «anava de pressa», tan que «no es pot perfilar la seva figura sense tenir en compte la seva agilitat mental, de paraula i la seva enorme capacitat de treball». Així començava a esbossar Jacint Ros la figura de Fabià Estapé, «el gran economista català del segle XX, el més fructífer i complet». Ros, convidat per la Societat Catalana d’Economia a impartir aquesta conferència que es va celebrar el dilluns 6 de febrer, va ser professor de política econòmica amb Fabià Estapé a la Universitat de Barcelona (UB), catedràtic d’economia política a la Universitat de València i a la UB, i síndic de la Sindicatura de Comptes de Catalunya. El 2008 va rebre la Creu de Sant Jordi i és autor, entre d’altres, del llibre Més val sols… La viabilitat econòmica de la independència de Catalunya (2009). Ros va continuar fent un repàs per la vida acadèmica de Fabià Estapé, professor i catedràtic en diverses universitats, entre elles la UB, de la qual va ser rector en dues ocasions. «Pragmàtic i realista, l’única faceta romàntica que li vaig saber veure era la seva visió de la universitat, que posava per damunt de tot», va explicar el conferenciant. Pel que fa a l’aportació científica de qui va ser comissari adjunt del Plan de desarrollo de 1961, que va provocar el boom econòmic i va treure Espanya de l’autarquia, en podem fer «poca broma», va advertir Ros, conscient que per al gran públic la personalitat i anecdotari d’Estapé poden eclipsar la importància de la seva faceta científica. Estapé és autor d’un gran nombre d’obres importants que publicava «a glopades», quan es deslliurava d’altres responsabilitats que ocupaven el seu temps. Molt popular als mitjans de comunicació i articulista del diari La Vanguardia, «tenia tendència a provocar i li encantava», perquè, segons Ros, «sempre sortia victoriós davant del provocat». Segons va explicar el ponent, Estapé va deixar d’escriure a La Vanguardia després de cinquanta anys de col·laboracions, a causa de les pressions de José María Aznar López ―sempre afegia el segon cognom de l’expresident en els seus articles―, que es va queixar de les seves contínues crítiques i mofes. Als seus amics els demanava capacitat intel·lectual, que fossin mentalment ràpids i «que li entenguessin els sarcasmes a la primera, perquè era un home que no estava per pauses i esperes». Potser perquè tenia quatre filles, Estapé «va conrear, sortosament, un cert feminisme que es va traduir en una fornada de professores titulars al departament, com Rosa Nonell, Carme Massana, Teresa Virgili i moltes altres». Pel que fa a la seva ideologia, era en certa manera socialdemòcrata, o, com va precisar Ros, un «socialero», sempre crític amb el Partit Popular i, en els últims anys de la seva vida, amb les polítiques d’austeritat imposades per Angela Merkel a la Unió Europea, que per a Estapé comportaven clarament «un fre al creixement». En definitiva, per a Jacint Ros, Fabià Estapé era un economista diferent, «la diferenciació del producte personificada». «No hem d’oblidar que era de l’Empordà i que part de la seva vida va viure sota els efectes de la tramuntana». Fill del cap d’estació de Portbou, on va néixer, «de gran li feia molta por anar en tren», va afegir.”[/su_frame]