Aquest dimarts 21 de setembre s’ha celebrat a la seu de l’Institut d’Estudis Catalans la conferència “Un nou Bretton Woods després de la pandèmia?”, a càrrec del catedràtic d’economia i exrector de la Universitat de Barcelona, Joan Tugores Ques.
Al llarg de la conferència s’ha plantejat la qüestió de la sortida de l’actual crisi, l’anomenat Pandexit. El debat gira al voltant de si aquesta sortida generarà uns nous feliços anys 20, o bé deixarà unes cicatrius duradores. Al llarg de la història han existit altres episodis on el PIB també ha experimentat grans davallades (I i II guerra mundial, crack del 29 o la crisi financera 2008, per exemple). La resposta a aquestes crisis va ser molt diferent en alguns casos i va marcar la recuperació posterior.
Després de moments de crisi, se’n surt a vegades en fals. Un exemple és el que va passar després de la Primera Guerra Mundial. El tractat de Versalles no va tancar les ferides, sinó que va aprofundir-les, provocant enormes tensions que van acabar desembocant, entre d’altres causes, en la Segona Guerra Mundial. Al contrari, la combinació de Bretton Woods, amb polítiques socioeconòmiques i el pla Marshal, va propiciar una època daurada de creixement econòmic després de la Segona Guerra Mundial. La qüestió és, serà el Pandexit una sortida com la de la Primera Guerra Mundial, o bé la que va propiciar Bretton Woods?
Actualment estem en una situació paradoxal: per una banda hi ha descontentament, mal repartiment de la riquesa, desconfiança en els mecanismes globals, plantejament de donar més pes a les fronteres, i d’una altra banda existeix l’evidencia que les reptes ja són globals: pandèmies, crisi climàtica, etc., és a dir, tenim més riscos d’amenaces globals compartides, que altres amenaces d’invasió per part de potencies estrangeres. Això ens recorda que estem tots al mateix vaixell.
L’economista català Miquel Vidal i Guardiola, al seu informe sobre la Conferència Monetària Internacional de Bretton Woods, narra com es van arribar als pactes assolits al 1944. La Societat Catalana d’Economia té publicat el text retrobat, amb introducció d’Alex Barnils i Vidal i articles d’Alfons Almendros, Francesc Artal, Frederic Ribas i Joan Tugores. Es pot accedir al text a través d’aquest enllaç.
El tret diferencial entre Versalles i Bretton Woods varen ser els equilibris raonables: l’equilibri entre el que s’havia de fer a nivell nacional i internacional, l’equilibri entre el sector públic i privat i l’equilibri entre eficiència i equitat, assumint els poders públics compromisos en estabilitat econòmica i protecció social (macroeconomia Keynes + estat del benestar Beveridge).
Malgrat les discrepàncies de les potències mundials en aquell moment, a Bretton Woods es va assolir un acord basat en un meta-ordre, és a dir, un acord de mínims, o limitar l’abast dels desacords. Els desacords explicitats han de deixar la porta oberta a acords. Tot i haver interessos violentament contraposats, sempre es poden trobar marcs d’acords globals.
Per aquest motiu, malgrat un acord a nivell mundial per acordar un nou sistema econòmic pot semblar complicat a dia d’avui amb la pugna d’interessos entre la Xina i USA, això no significa que no hi hagi marge per arribar un acord, igual que va passar amb l’acord de Bretton Woods. De fet, abans de l’actual crisi ja es parlava del desenvolupament d’un nou green deal, derivat de l’emergència climàtica.
Davant del repte actual es contemplen diferents escenaris després de la pandèmia:
- Business As Usual: tornar a fer el mateix que fèiem abans.
- Més autoritat dels poders públics amb cessions de llibertat (de moviments etc.).
- Mes poder a corporacions tecnològiques.
- “Narrow corridor”. Welfare State 3.0. Trobar equilibris raonables, amb reptes molt complexos, com el de la salut, medi ambient, estabilitat financera, etc.
Aquest darrer punt es basa en l’assoliment de mecanismes de governança supranacional, que proveeixin béns públic globals (seguretat/estabilitat financera, protecció/evitar degradació mediambiental, prevenció sanitària, etc.) i evitar “polítiques d’empobrir al veí”, és a dir, devaluacions competitives o competència fiscal deslleial (paradisos fiscals financers).
L’economia ha de jugar doncs el paper de joc de suma positiva, enfront de plantejaments en format joc suma zero, que esdevenen de suma negativa. Tal com deia Monnet, les respostes a les crisis conformen el futur. Hem de ser capaços de trobar un nou Bretton Woods en comptes d’emular un nou Versalles.